(Text del programa del concert de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, commemoratiu del 10è aniversari de la mort d’Eduard Toldrà. Palau de la Música Catalana, 13 i 14 de maig de 1972. Cedit per Narcisa Toldrà per a la seva difusió del juny de 2012, ja que Eduard Toldrà justament va dedicar La rosa als llavis a Conxita Badia).
L’any 1935, i després d’un període de relativa calma com a compositor, el meu pare concep la idea d’escriure unes cançons de temàtica amorosa. Manuel Capdevila li selecciona unes poesies de Salvat-Papasseit i les fa arribar al seu retir estiuenc de Cantallops. És reveladora de la impressió que li causa llegir-les, la carta que poc després escriu al seu amic. Ha llegit ràpidament els versos i s’ha sentit alhora atret i inquiet per ells.
Personalment crec, i amb mi persones més autoritzades, que La rosa als llavis representa un pas endavant important en la trajectòria de compositor del meu pare. Ell, que mai no va sentir la preocupació de “modernitzar-se”, sinó de fer la “seva” música, avançava sense proposar-s’ho, guiat només per la seva intuïció musical, pel seu instint creador, que el portava a penetrar en el sentit més amagat de la poesia escollida. Aquest fet l’obliga a renovar-se, ja que cada poeta – Maragall, Sagarra, Garcés, Carner, etc.- li brinda un nou món poètic. Jo penso que aquí resideix –i la meva opinió voldria ser molt objectiva, al marge de la meva vinculació familiar- el secret de Toldrà compositor de cançons. De la seva profunda penetració de la poesia i del seu poder d’assimilar-la, neix el seu inconfusible estil personal.
La rosa als llavis és un clar exemple d’això. Aquesta vegada es tracta de poesia amorosa; cal traduir en música quelcom molt subtil, fugisser com el pensament, un desig, una evocació, expressats en les breus i meravelloses estrofes de Salvat.
El meu pare sentia una predilecció especial vers aquestes cançons, i senyaladament per la primera, “Si anessis lluny”. Aquesta, i les quatre següents, tenen una mateixa atmosfera, intimista i confidencial. No pas així l’última, que corona la sèrie amb un càntic epitalàmic.
Finalment voldria explicar un fet viscut relacionat amb aquestes cançons, que no puc recordar sense emoció. Es refereix al dia de l’adjudicació del Premi Albéniz 1936, al qual el meu pare optava amb La rosa als llavis. Aquest dia venia precedit per molts d’altres en què jo veia el pare tancat a la seva cambra de treball, repetint una vegada i una altra un tema o unes harmonies al piano; i el recordo content o silenciós segons el resultat obtingut. La tarda en què el jurat havia de reunir-se, a casa regnava una atmosfera distinta de l’habitual. Esperàvem, és clar, en el cas que fossin premiades, rebre una trucada d’algun membre del jurat per anticipar-nos personalment la bona nova…
Però la tarda transcorria en el buit més absolut. Recordo que, finalment, el meu pare, amb el to de veu més alegre que sabé trobar, ens va dir, a la meva mare i a mi: “Bé, doncs, això no ha anat bé aquesta vegada; no ens hi amoïnem més i anem a taula”. Així ho vam fer, i començàrem a sopar silenciosament quan va sonar el timbre de la porta…. I des del menjador vam veure com entrava a casa un grup de persones que, sense cap cerimònia, avançava decididament pel nostre llarg passadís, fins a arribar a nosaltres. Eren Conxita Badia, Robert Gerhard i Manel Clausells, aquests amb les seves respectives mullers. Aleshores ho vam entendre tot: cada un d’ells portava, somrient, una rosa roja a la boca, La rosa als llavis…
Encara resta alguna cosa d’aquelles roses. La meva mare les guardà en una petita caixa i encara segueixen allí, com a testimoniatge d’un dia felíç, compartit amb uns amics inoblidables.
Narcisa Toldrà
Conxita Badia 