Reportatge “Als 4 vents” de La Xarxa de TV locals de Catalunya

El programa Als 4 vents que s’emet aquesta temporada a La Xarxa dirigit per la periodista Ruth Gumbau Velasco ha preparat un reportatge sobre la figura de la #ConxitaBadia en el marc de l’aniversari de la seva mort. S’hi explica com es recupera el patrimoni cultural així com també es parla de la Conxita com a músic i com a mestra.

 

“La Conxita Badia s’enduia el qui l’escoltava al món de la poesia”, deia Pau Casals tal com ha recordat l’Eulàlia Domènech Bonet. “El documental es diu Conxita Badia no existeix per despertar un cuquet: què vol dir que no existeix? Així es pot anar fent la recerca i estirant el fil”. “Les noves generacions tenim la responsabilitat de fer de baula. El fet de continuar aquesta memòria històrica pot despertar consciències, esperits, inspiracions….”

Aquí teniu el reportatge!🔛

4Vents

Neix el Curs internacional de cant amb orquestra Conxita Badia

De l’1 al 7 de juliol, Terrassa acull la primera edició del Curs internacional de cant amb orquestra Conxita Badia. La iniciativa sorgeix de la Filharmònica de Cambra de Catalunya. Després de l’èxit de l’edició l’any passat del Curs internacional de direcció d’orquestra Eduard Toldrà, els organitzadors van voler ampliar el ventall pedagògic amb aquest nou curs i, seduïts per la figura de la Conxita Badia arran de l’emissió del documental, n’han volgut recuperar la figura posant el seu nom a aquest nou curs.

Sota la direcció de la prestigiosa professora Ana Luisa Chova, cantants d’arreu del món podran combinar les seves masterclass amb interpretacions ni més ni menys que amb una orquestra en directe.

Durant la setmana del curs, es farà una sessió sobre la cantant Conxita Badia amb taula rodona de convidats que s’alternaran amb gravacions seves i interpretacions de peces que va compondre o que li van ser dedicades, una exposició a l’Auditori de Terrassa, així com una projecció del documental. És doncs una bona notícia que a partir de la repercussió del documental hagi nascut aquesta iniciativa que se suma així a la recuperació d’una figura musical cabdal com la Conxita, que segueix inspirant…

La Mà de Guido reedita el CD d’Homenatge a Granados amb Conxita Badia i Alícia de Larrocha

Coincidint amb l’homenatge a l’artista Conxita Badia al Palau de la Música Catalana, la discogràfica La Mà de Guido ha reeditat el CD d’homenatge a Enric Granados amb les cançons Tonadillas i Amatorias del compositor que les seves dues deixebles més insignes, Conxita Badia i Alicia de Larrocha, van gravar el 1963.

El disc, que estava descatalogat des de fa anys, es va posar a la venda aquesta setmana passada. Per més informació o per adquirir-lo es pot contactar amb conxitabadia@gmail.com o entrar a la botiga de la Mà de Guido.

El Fons Conxita Badia i la Biblioteca de Catalunya

(Escrit per Mariona Agustí Badia, filla de Conxita Badia)

A la mort de la nostra mare Conxita Badia, pensàvem com guardar millor totes les seves músiques. Tenia manuscrits dedicats i altres cançons encara avui difícils de trobar, així com programes i fotografies de l’època. El millor era deixar-ho a la Biblioteca Nacional de Catalunya. La Biblioteca, junt amb tantes altres donacions que tenen, podia lligar el testimoni de la generació de la meva mare, que feren una labor tan important per la cultura musical de Catalunya.

Tot seguit exposàrem el nostre desig al Dr. Jorba, director de la Biblioteca en aquella època, que donà el seu suport així com després la nova directora Dolors Lamarca. Gràcies a ells es promogué una interessant exposició sobre la vida d’artista de Conxita Badia, i la Biblioteca edità un CD amb diferents gravacions inèdites que també havíem donat.

Hem d’agrair la tasca de Margarida Ullate, directora de la Fonoteca, com la de la Rosa Montalt, del servei de música, per l’interès i l’entusiasme que sempre han tingut.

La nova directora, Eugènia Serra, contenta amb els “tresors” de la Biblioteca que han posat a Internet. I a nosaltres ens queda, passat festes, acabar de donar els programes, les fotos i cartes que ens han ajudat molt aquest últim temps per preparar el documental “Conxita Badia no existeix”, perquè passi a formar part del Fons Conxita Badia que tenim dipositat a la Biblioteca de Catalunya perquè estigui a disposició de tothom que desitgi consultar-ho i perquè el llegat de CB que hi dipositem la faci existir per sempre.

Inspiració

“Una de les característiques de la Conxita és el respecte i l’homenatge als Mestres”, diu en Josep Maria Ainaud de Lasarte en el documental. I és cert. Conxita Badia sempre va professar una admiració profundament sentida envers els seus tres grans Mestres. En majúscula, Mestres, per qui foren i pel que aprengué d’ells: Enric Granados, Pau Casals i Manuel de Falla.

Amb Granados es formà musicalment i pianísticament a l’Acadèmia Granados. “A ell dec tot el bo que artísticament puc haver copsat, pugui haver heredat”, reconeixia Conxita quan parlava d’aquest estimadíssim primer Mestre. Per a Granados, Conxita fou una inspiració -li són dedicades diverses obres-  i l’instrument ideal de les seves cançons. Sempre que necessitava ensenyar alguna de les seves composicions a un músic, amic o compositor, feia cridar la Conxita enviant-li una nota on hi deia: “Conxita, vine tu i les cançons!”. Quan rebia la nota, Conxita ho deixava tot i se n’hi anava volant. De Falla i Casals no en rebé cap classe però a ells dos també els deu bona part del que arribà a ser artísticament. L’admiració que professà per tots ells fou profundament sentida i també fou recíproca. Durant la investigació feta arran del documental, aparegueren una pila de cartes, escrits, partitures i documents originals, com ara la carta que il·lustra aquest escrit. És de Pau Casals, que li diu a Conxita: “Tot el que he escrit per a veu de soprano, ha sigut pensant en tu. Tot doncs et pertany. I si algun dia es fan pel gramòfon, ningú més que tu ha de fer-les”. Manuel de Falla li reconegué també “su canto admirable al que tanto debo”. Conxita no només fou una excel·lent cantant i pianista amb tres Mestres d’excepció, fou també musa tant d’ells com de molts artistes amb qui es relacionà, i Mestra estimadíssima i admiradíssima pels que reberen el seu art, en fossin deixebles formats directament amb ella o músics que hi col·laboraren. En definitiva, música inspiradora. Carta Casals: "Quina serà la nostra fi?" (1)
Carta Casals: "Quina serà la nostra fi?" (2)

La rosa als llavis i els records de la filla del mestre Toldrà

(Text del programa del concert de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, commemoratiu del 10è aniversari de la mort d’Eduard Toldrà. Palau de la Música Catalana, 13 i 14 de maig de 1972. Cedit per Narcisa Toldrà per a la seva difusió del juny de 2012, ja que Eduard Toldrà justament va dedicar La rosa als llavis a Conxita Badia).

L’any 1935, i després d’un període de relativa calma com a compositor, el meu pare concep la idea d’escriure unes cançons de temàtica amorosa. Manuel Capdevila li selecciona unes poesies de Salvat-Papasseit i les fa arribar al seu retir estiuenc de Cantallops. És reveladora de la impressió que li causa llegir-les, la carta que poc després escriu al seu amic. Ha llegit ràpidament els versos i s’ha sentit alhora atret i inquiet per ells.

Personalment crec, i amb mi persones més autoritzades, que La rosa als llavis representa un pas endavant important en la trajectòria de compositor del meu pare. Ell, que mai no va sentir la preocupació de “modernitzar-se”, sinó de fer la “seva” música, avançava sense proposar-s’ho, guiat només per la seva intuïció musical, pel seu instint creador, que el portava a penetrar en el sentit més amagat de la poesia escollida. Aquest fet l’obliga a renovar-se, ja que cada poeta – Maragall, Sagarra, Garcés, Carner, etc.- li brinda un nou món poètic. Jo penso que aquí resideix –i la meva opinió voldria ser molt objectiva, al marge de la meva vinculació familiar- el secret de Toldrà compositor de cançons. De la seva profunda penetració de la poesia i del seu poder d’assimilar-la, neix el seu inconfusible estil personal.

La rosa als llavis és un clar exemple d’això. Aquesta vegada es tracta de poesia amorosa; cal traduir en música quelcom molt subtil, fugisser com el pensament, un desig, una evocació, expressats en les breus i meravelloses estrofes de Salvat.

El meu pare sentia una predilecció especial vers aquestes cançons, i senyaladament per la primera, “Si anessis lluny”. Aquesta, i les quatre següents, tenen una mateixa atmosfera, intimista i confidencial. No pas així l’última, que corona la sèrie amb un càntic epitalàmic.

Finalment voldria explicar un fet viscut relacionat amb aquestes cançons, que no puc recordar sense emoció. Es refereix al dia de l’adjudicació del Premi Albéniz 1936, al qual el meu pare optava amb La rosa als llavis. Aquest dia venia precedit per molts d’altres en què jo veia el pare tancat a la seva cambra de treball, repetint una vegada i una altra un tema o unes harmonies al piano; i el recordo content o silenciós segons el resultat obtingut. La tarda en què el jurat havia de reunir-se, a casa regnava una atmosfera distinta de l’habitual. Esperàvem, és clar, en el cas que fossin premiades, rebre una trucada d’algun membre del jurat per anticipar-nos personalment la bona nova

Però la tarda transcorria en el buit més absolut. Recordo que, finalment, el meu pare, amb el to de veu més alegre que sabé trobar, ens va dir, a la meva mare i a mi: “Bé, doncs, això no ha anat bé aquesta vegada; no ens hi amoïnem més i anem a taula”. Així ho vam fer, i començàrem a sopar silenciosament quan va sonar el timbre de la porta…. I des del menjador vam veure com entrava a casa un grup de persones que, sense cap cerimònia, avançava decididament pel nostre llarg passadís, fins a arribar a nosaltres. Eren Conxita Badia, Robert Gerhard i Manel Clausells, aquests amb les seves respectives mullers. Aleshores ho vam entendre tot: cada un d’ells portava, somrient, una rosa roja a la boca, La rosa als llavis

Encara resta alguna cosa d’aquelles roses. La meva mare les guardà en una petita caixa i encara segueixen allí, com a testimoniatge d’un dia felíç, compartit amb uns amics inoblidables.

Narcisa Toldrà