(Escrit per Mariona Agustí Badia, filla de Conxita Badia)
Conxita Badia, la meva mare, va tenir una infància feliç. Fou la petita de 4 germans ja grandets quan ella nasqué que la mimaren molt. El seu pare, escultor, un home alegre i divertit que sempre feia bromes, se l’emportava els diumenges al matí a menjar un plat de nata que li servien sobre una fulla de col al carrer Petritxol, o bé als espectacles de l’Olímpia. Feien bona parella, ell entremaliat i seguint-li la broma i sempre a punt per cantar qualsevol tema de moda per els amics del seu pare, ja des dels 5 o 6 anys.
De gran, li agradaven les bromes senzilles, els pallassos, el circ. Inclús li encantava anar a gronxar-se a la plaça Albó, dues illetes més amunt d’on ella vivia esperant la seva tanda si es trobava amb nens! Era com una criatura més i reia amb tant de gust que s’encomanava, sempre efusiva, no passava desapercebuda.
Malgrat que li tocà viure moments ben difícils amb guerra i sense el seu marit, el seu sentit de responsabilitat i alhora la seva franquesa espontània i candidesa li feren trobar amics per tot arreu. La música era la seva altra font d’alegria. Sabia comunicar cantant la joia que sentia a l’oient, i per això era tan estimada.
Fou una mare carinyosíssima, preocupada pel nostre ensenyament i benestar. Era feliç quan es trobava amb uns enamorats. Devia pensar que era una època bonica de la vida d’una dona plena d’il·lusió, que dona energia per tirar endavant el projecte d’una vida en comú.
El seu amic Ventura Gasol deia: “S’ha d’enlairar l’entusiasme!”. I això en ella no li faltà mai. Va ser sempre jove d’esperit.
Conxita Badia 