Avui, 14 de novembre, celebrem el 125 aniversari del naixement de la Conxita Badia. Els actes d’aquesta efemèride s’han anat succeïnt al llarg de les darreres setmanes i mesos i encara s’allargaran uns dies, actes tots ells organitzats per iniciativa privada de músics i família (excepte per la col·laboració del Teatre de Sarrià i de la Biblioteca de Catalunya, dipositària del Fons Conxita Badia), ja que ni la Generalitat de Catalunya ni l’Ajuntament han cregut oportú fer-ho. I hi haurà bones notícies de cara al 2023, amb més actes fora de les nostres fronteres que ja us anirem anunciant…
De moment, recuperem l’acte central del 125 aniversari, que vam celebrar al Teatre de Sarrià (que celebra també 125 anys de naixement com ella) el passat 28 d’octubre. L’acte va consistir en un relat per la vida i les peces compostes, inspirades o dedicades per la Conxita Badia, des dels seus inicis com a alumna de Granados, passant per la seva joventut, l’exili, el retorn a Catalunya… I tot plegat amb la interpretació de les cançons. El poeta CARLES DUARTE va ser l’encarregat de preparar i portar el timó d’aquest viatge transportant les prop de 200 persones del públic per les aigues de la vida i les creacions musicals i poètiques al voltant de l’artista.
Us deixem doncs amb aquest viatge, esperant que el trajecte sigui del vostre agrat…
“Concepció Badia i Millàs –per a nosaltres Conxita Badia- va néixer el 14 de novembre de 1897. En commemorem, doncs, els 125 anys. Va ser una pianista excepcional, una gran mestra de música i cant i una de les sopranos més admirades en el camp de la cançó culta i popular. La perfecció tècnica i la calidesa de la seva veu van fascinar el públic del nostre país, però també a Argentina, Brasil, Uruguai, Mèxic, França, Àustria, el Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Suïssa,…
Deixebla directa d’Enric Granados, va col·laborar estretament amb Pau Casals i Manuel de Falla i són molts els compositors que van apreciar-ne la qualitat i li van dedicar obres, com Felip Pedrell, Robert Gerhard, Frederic Mompou, Heitor Villa-Lobos, Carlos Guastavino, Alberto Ginastera, Eduard Toldrà, Narcís Bonet, …, i els poetes que van escriure versos que Conxita Badia va interpretar, com Apel·les Mestres, Ventura Gassol,… I és que, com deia sempre l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte, li haurien de fer un gran monument no només els músics, sinó també els poetes! Perquè al Lied el poeta se sentia tan ben entès i tan ben transmès per ella que, quan un feia un poema o un músic escrivia una cançó, deia: “Que ho canti la Conxita!”. I no perquè no es valoressin altres persones, sinó perquè li donava un touché especial.
Arreu on va viure, incloent-hi durant els estius Sant Salvador, a prop de Pau Casals, o Sant Pol, a prop d’Enric Morera o Amadeu Vives, Conxita Badia va ser una personalitat destacada de la vida cultural. També a l’Argentina, on va participar del nucli que es reunia a l’entorn de Victoria Ocampo, del qual formava part, al costat de Jorge Luis Borges o d’Adolfo Bioy Casares, Juan José Castro, un home clau en la seva trajectòria musical a Buenos Aires.
A Catalunya el seu àmbit de relacions serà diferent abans i després de l’exili, perquè algunes figures rellevants, com Pau Casals o Robert Gerhard, no en tornaran. Tot i això, després del retorn reprendrà el contacte amb Eduard Toldrà o Frederic Mompou. Durà a terme concerts memorables al Palau de la Música Catalana i en altres grans sales o en concerts íntims. Esdevindrà mestra de joves generacions, i molt singularment de Montserrat Caballé. I va ser una figura destacada del món que es desenvoluparà a l’anomenat “Camarote Granados” de l’Hotel Manila.
Avui la retrobarem gràcies als qui han impulsat aquest concert d’homenatge i reivindicació, al Teatre de Sarrià, a la prestigiosa soprano i musicòloga Maria Teresa Garrigosa, directora artística del Cicle Dones i Compositores, i molt especialment al poeta de la guitarra mexicà Raúl Sandín, que fa mesos va tenir la iniciativa de crear un programa al voltant de la figura de Conxita Badia i que ha realitzat unes precioses adaptacions a la guitarra d’obres compostes inicialment per a piano. Tindrem, a més, el goig de comptar amb la participació de Pau Casan Bonet al piano i de Francesc Guzmán Bonet, al violí. Tots dos constitueixen un testimoni magnífic de la continuïtat, en generacions successives, d’una passió compartida per la música dins de la família de Conxita Badia.
Permeteu-me encara uns mots per dir-vos que, com probablement ja heu vist, al vestíbul del teatre s’hi ha instal·lat una exposició sobre Conxita Badia realitzada per la família, que us convidem a visitar a l’acabament del concert. Malgrat que Conxita Badia es reconeixia més com a soprano o pianista que com a compositora, començarem aquest concert amb unes obres seves, que ens permetran d’endinsar-nos en el seu univers més personal. Les tres primeres peces seran interpretades per la soprano M. Teresa Garrigosa i el guitarrista Raúl Sandín.
La primera és una cançó breu amb música i lletra de Conxita Badia i duu el títol T’estimo. És una melodia que l’acompanyava sempre i que emergia amb naturalitat de la seva veu i de les seves mans quan s’acostava a un piano. Va ser, per cert, interpretada el dia del seu casament, que va ser per Sant Jordi del 1919, a Sant Pere de les Puel·les, per Domènec Mas i Serracant a l’orgue i pel professor de violoncel al Conservatori de Liceu, Joan Raventós.
Com a indicació prèvia, permeteu-me que us demani que no aplaudiu després de cada peça, sinó que us guardeu els aplaudiments per al final de la interpretació de totes les obres que aquest vespre podreu escoltar.
La segona peça és Ofrena, sobre un poema del poeta mallorquí Ramon Picó i Campamar, que va ser president de l’Ateneu Barcelonès i un dels redactors de les Bases de Manresa. És una cançó probablement composta l’any 1922 i dedicada a la mare de Conxita Badia, la comadrona Concepció Millàs. Se’n conserva una còpia del mes de juny d’aquell any amb una dedicatòria a Carmen Guitard.
La tercera obra, amb música i lletra de Conxita Badia, és Cançó de bressol o Els ocellets , d’un gènere ben tradicional al nostre país i en aquesta ocasió inspirada en els sentiments que la van colpir arran del naixement de la seva primera neta, Mercè Bonet i Agustí. En va fer després diverses versions, amb petites variacions, segons a qui de la seva família anava dedicada la cançó. Encara avui, les seves nétes i besnétes la canten als seus rebesnéts perquè s’adormin, en una tradició musical oral per a tota la família.
A continuació sentirem, interpretada per Francesc Guzmán al violí i Pau Casan al piano, T’estimo tant, una obra que forma part del desenvolupament de T’estimo, que reflecteix una íntima emoció, l’estimació profunda que sentia pel seu marit, Ricard Agustí. Durant uns
anys en va viure allunyada quan, per raons professionals, ell es va instal·lar al Brasil, on no es retrobaran fins al 1938, quan Conxita iniciarà el seu periple, certament triomfant, per terres llatinoamericanes.
Una de les amistats més apreciades per Conxita Badia va ser la que va tenir amb Apel·les Mestres, un artista polifacètic proper a Enric Granados que Conxita Badia visitava a la casa de Mestres, al número 9 del passatge Permanyer. La flor sola és una cançó de Conxita Badia dedicada al seu pare, Jaume Badia i Bertran, que treballava com a imatger religiós, amb un text d’Apel·les Mestres. En morir la seva dona, Mestres va regalar a Conxita Badia un preciós braçalet que ara, en memòria de la seva mare, duu sovint Mariona Agustí Badia. La sentirem interpretada per la soprano Maria Teresa Garrigosa amb Raúl Sandín a la guitarra.
La cançó següent, Somriu amor, està inspirada en un text d’un poeta modernista d’esperit proper a l’anarquisme i amb una clara vocació d’incidència en el món musical, en què impulsava una nova cançó popular. Es tracta de Rafael Nogueras Oller, vinculat al grup conegut com a Rovell de l’Ou pel nom de la taverna del carrer de l’Hospital on es reunien. Nogueras va col·laborar com a lletrista, per fer cançons i obres de més alè per a l’escena, amb músics com Narcisa Freixas, Joaquim Grant, Frederic Alfonso, Lluís Graner, Alfons Vila o Francesc Payàs. La sentirem interpretada per la soprano Maria Teresa Garrigosa amb Raúl Sandín a la guitarra.
La darrera de les peces originals de Conxita Badia que avui s’interpretaran és Espurnes. L’obra, concebuda per a piano sol o guitarra, reflecteix la seva exquisida sensibilitat per copsar i transmetre impressions visuals i sonores per mitjà de notes musicals que recreen instants, atmosferes que van commoure l’esperit lluminós de la nostra gran artista. En sentirem la interpretació de Raúl Sandín amb la guitarra.
Deixem ara enrere dins d’aquest concert les peces compostes directament per Conxita Badia i ens aturarem en obres d’altres compositors intensament vinculats a la trajectòria de la nostra soprano. I començarem amb una cançó, Mestre meu, que parteix d’una melodia del seu primer i fonamental referent, Enric Granados. Ella hi va incorporar uns versos de Ventura Gassol dedicats a Conxita i nascuts de la desolació davant de la mort tràgica i sobtada del gran pianista i compositor: “Mestre meu, qui ets amb Déu”. L’excepcional virtuós de la guitarra Miquel Llobet, figura destacada d’aquell esplèndid moment creatiu del nostre país, en va fer una transcripció per a guitarra, que avui sentirem adaptada per Raúl
Sandín. La sentirem interpretada per la soprano M. Teresa Garrigosa i Raúl Sandín amb la guitarra.
Travessarem ara l’Atlàntic, com va fer Conxita Badia l’any 1938. Hi va fer amistat amb alguns dels més notables compositors brasilers i argentins, com Heitor Villa-Lobos o Alberto Ginastera. Però avui en retrobarem un altre, també d’una qualitat excepcional, l’argentí Carlos Guastavino, en una de les seves cançons més populars, La rosa y el sauce, amb lletra de Francisco Silva y Valdés. En sentir-la interpretada per Conxita Badia, Guastavino va escriure a la fi de la partitura: “Vocalización en forma de lamento, por sugerencia de Conchita”, per simbolitzar el plor del salze. La sentirem interpretada per la soprano M. Teresa Garrigosa i Raúl Sandín amb la guitarra.
Retrobarem a continuació Carme Karr, un veritable far de la vida cultural del seu temps. Periodista i activista pels drets de les dones, va fundar l’any 1907 la influent publicació “Feminal”, suplement de la revista “La Il·lustració Catalana”. Autora de novel·les, narracions breus, assaigs i obres de teatre, va compondre també peces musicals com la que sentirem avui, La non non dels papallons, sobre un text d’Apel·les Mestres. Carme Karr era, per cert, àvia de l’historiador Josep M. Ainaud de Lasarte, que es va casar amb Carme Agustí, filla petita de Conxita Badia. Carme Karr estava vinculada com la Conxita a Sarrià, precisament quan es van fer les primeres representacions a l’Acadèmia Josefina que van precedir ja l’any 1907 la inauguració d’aquest teatre que avui ens acull. Una bella manera, doncs, de prendre consciència del cercle que ens fa viatjar en el temps, la música i la poesia aquest vespre per celebrar amb emoció Conxita Badia, la seva vida i el seu preciós llegat artístic. La sentirem interpretada per la soprano M. Teresa Garrigosa i Pau Casan al piano.
I arribem al final del concert. I ho fem acostant-nos a una personalitat propera a Conxita Badia com el brillant compositor i pedagog musical Narcís Bonet, germà de l’arquitecte Jordi Bonet, que es va casar amb una de les filles de Conxita, la Mariona. Mercè Armengol, mare d’en Narcís, d’en Jordi, de la Nuni, qui va morir tal dia com avui l’any 2001, i d’en Lluís, mossèn de petjada fecunda, va demanar a Conxita Badia que seguís de prop el talent musical del jove Narcís, que s’havia format amb mestres notables a l’Escola Virtèlia i al Conservatori. Narcís Bonet va compondre entre 1949 i 1952, quan tenia entre 16 i 19 anys i ja era a França per completar els seus estudis musicals, el cicle de cinc cançons Diades d’amor sobre poemes de Joan Maragall i el va dedicar a Conxita Badia. El 20 d’abril de 1952, ella mateixa en va estrenar les quatre primeres dins el marc de l’Associació d’Amics i Deixebles de Joan Massià i Maria Carbonell. L’obra que avui clourà el concert, però, pertany a Haidé, un nou diàleg de Narcís Bonet amb tres corprenedors poemes de Joan Maragall que exalten la fascinació i la nostàlgia amorosa. Narcís Bonet s’hi va inspirar quan tenia entre 16 i 18 anys per compondre un cicle ple de llum i bellesa que inicialment va ser concebut per a veu i piano, del qual posteriorment Narcís Bonet va fer una versió per a orquestra. D’aquest cicle, dedicat a l’esposa del compositor, Hélène Giraudier, sentirem, en la versió per a veu i piano, la darrera composició Jo porto el teu pensament. I amb aquesta peça, que interpretaran Maria Teresa Garrigosa i Pau Casan, tancarem el programa musical d’aquesta vetllada.
Una petita composició fora de programa, com a sorpresa musical de la nit. Avui hem sentit peces de cant, però, tal com hem dit, la Conxita Badia era també una pianista extraordinària. La concertista i gran amiga seva Alícia de Larrocha li deia en broma: “Sort que t’has dedicat al cant, perquè, si no, ja em podria retirar..!”. Sempre s’asseia al piano i improvisava, però molt rarament s’aturava a escriure per fer partitura del que anava creant constantment amb facilitat innata, només quan havia de dedicar la peça a algú concret. Aquest FOXTROT n’és una mostra, una peça lleugera i moderna d’un estil ben diferent, del seu temps.
A continuació demanem que ens adreci unes paraules la representant de l’Ajuntament de Barcelona, ciutat on Conxita Badia va néixer i morir, que va dur sempre arreu al cor i que li va concedir la seva Medalla d’Or l’any 1969.
Prendrà la paraula tot seguit la Sra. Eugènia Serra, directora de la Biblioteca de Catalunya, institució que conserva, per voluntat de la família de Conxita Badia el Fons Conxita Badia per tal que hi sigui conservat i estigui a disposició de la ciutadania.
Arribem a la fi i ho fem recordant-vos que podeu visitar l’exposició que hi ha a l’entrada i que us convidem a compartir una copa de cava al jardí. Però per acabar com cal aquest acte ens dirigirà unes paraules la Sra. Mariona Agustí Badia, filla de Conxita Badia. Ningú millor que ella per cloure’l.
Conxita Badia 