17 de juliol del 1936, 78 aniversari d’un vespre tràgic

Aquest vespre farà 78 anys del darrer assaig de Conxita Badia amb l’Orfeó Gracienc i l’Orquestra Pau Casals, sota la batuta del Mestre. Rememorem doncs aquest trist episodi que sega la vida dels nostres artistes, com la de milions de ciutadans del país.

“El vespre del 17 de juliol de 1936, durant l’assaig general amb l’Orquestra Pau Casals i l’Orfeó Gracienc del concert inaugural de l’Olimpíada Popular, arriba la notícia de l’alzamiento militar. Pau Casals els exhorta: “Amics, cantem aquesta nit l’himne de l’alegria, perquè potser és el darrer cop que ho fem junts!“. I així l’interpreten, emocionats, sense públic, com un cant a la pau.

Aquella nit, esclata la Guerra Civil. Conxita, una dona que en aquells temps ara inestables viu sola amb les seves tres filles ja que el seu marit havia hagut de marxar a Amèrica, es trasllada a viure a la casa de la família de l’amic Manel Clausells, reconegut promotor cultural, secretari de l’Associació de Música “da Camera”. El primer matí d’octubre, però, Clausells no arriba al seu despatx, i Conxita surt a cercar-lo per tots els hospitals de Barcelona, fins que el troba mort: l’havien assassinat. Davant d’aquest cop tant dur, Conxita decideix emprendre el camí de l’exili, com ho fan altres personalitats del país, la vida dels quals està en perill. Ventura Gassol i Pau Casals aconsegueixen que pugui marxar cap a França amb les seves filles i el pianista Alexandre Vilalta. L’acompanya personalment el comissari de Propaganda del Govern de la Generalitat Jaume Miravitlles. Així, el febrer de 1937, Conxita emprèn el camí de l’exili com a embaixadora cultural catalana realitzant uns concerts que la Generalitat organitza a França amb motiu de l’exposició sobre l’Art Romànic Català.”

Anuncis

Agraïment per les mostres d’afecte i condol

Aquests dies, un centenar de persones han manifestat el seu condol a la família, des d’admiradors de la Conxita, a deixebles de piano de la Carmen, l’Acadèmia Marshall i el Departament de Cultura de la Generalitat entre altres institucions.

Dilluns el programa “Només hi faltes tu” va dedicar els seus darrers deu minuts a recordar la Carmen Agustí Badia, i de retruc la Conxita Badia. Un agraïment doncs a l’Ester Pinart, al seu equip i a Catalunya Ràdio així com a d’altres periodistes que s’estimaven també a la Carmen (Sílvia Cóppulo, Pere Andreu Jariod, entre altres) i que van acompanyar en el comiat.

In memoriam: Pau Casals

Imatge

El Mestre. L’amic fidel. Dies de gaudi i d’intensitat musicals.Imatge

Correspondència dedicatòries. Emocions. Separacions i retrobades intenses. Conxita Badia i Pau Casals, musa i mestre, no s’entenen l’una sense l’altre. Per aquest motiu, en el 40 aniversari de la seva mort, no podem sinó recordar-lo, i recordar tot allò que el va unir a la Conxita, i a la cultura d’aquest país que avui, més que mai, el segueix enyorant.

Quart aniversari de la mort de l’Alicia de Larrocha

Avui fa quatre anys, la gran pianista Alicia de Larrocha ens va deixar. Gran pianista, i gran amiga i col·laboradora de la Conxita Badia. Narcís Bonet explica que una vegada, parlant de la Conxita amb l’Alicia, ella li deia: “És que en sap tant, de música, aquesta dona! En sap tant!”. I Bonet li va respondre: “La Conxita, de música, no en sap res. La Conxita és la música”.

Alicia i Conxita es van admirar l’una a l’altre, i van fer diversos concerts conjuntament tocant sempre Granados, el primer gran mestre d’ambdúes. En record a ell, les dues artistasses graven les cançons “Tonadillas” i “Amatorias”, una gravació històrica imprescindible que l’any passat va reeditar La Mà de Guido (i que es pot adquiri aquí).

En record de la gran Alicia, us deixem aquest escrit seu sobre la Conxita fa 11 anys:

“Conxiteta”

“Conxiteta”… Així era com li deia jo des que era
molt petita. Era una expressió d’afecte i admiració
que, en el fons, ni jo mateixa sabia que significava.
La dolçor i expressivitat amb la que em tractava,
el seu temperament apassionat reflectit en la veu
i el seu art incomparable, feien que tot el meu
ésser vibrés quan la veia o l’escoltava…
Al costat del meu llit vaig tenir el seu retrat d’ençà
que jo tenia 5 anys. La seva cara i els seus ulls
reflectien bondat, alegria i amor a tot el
que l’envoltava… i això era per mi una cosa
màgica!!!
Més tard, el fer música amb ella i admirar
juntes a Granados, va significar una de les
meves més grans experiències musicals i
humanes.
Conxiteta, no t’oblido!!!
Alícia de Larrocha,
Barcelona, febrer de 2002

Image

Reaccions sobre el documental, seguint la ruta

Estiu 2013. Temps de descans, gaudi, reflexió i endreça. Aquests dies estem recopilant tot el que s’ha escrit sobre el documental. No tot ho han escrit periodistes o músics. També alumnes, com els de música Pau Casals, al Vendrell, on vam presentar el documental a principis d’any. La professora Carlota Baldrís va proposar als seus deixebles de grau mitjà una sèrie de preguntes al voltant de l’obra. Aquí teniu algunes de les respostes sobre què és el que més els ha impressionat del documental:

“La història de la Conxita Badia i com la volia la gent”

“Com improvisava a la televisió amb el piano mentre l’entrevistaven”

“Que era molt alegre”

“La manera tan bona com es parla d’ella”

“Fins i tot de gran cantava molt bé!”

“La seva manera de cantar i tots els elogis que li fan”

“Tenia molt gràcia i sensibilitat musical. Entenia perfectament les obres i les cantava fantàsticament.”

questio

Ens emociona comprovar que Conxita Badia comença a existir entre les generacions més joves!

Tot i que ja s’ha presentat a molts llocs, el documental continua el seu curs. Propera parada: dijous 29 d’agost, a les 18:30, a Campllong, dins el desè cicle MUSICANT.

Avui, cap a Perpinyà

Aquesta tarda tenim una projecció molt especial, a Perpinyà. I ho és per dos motius. El primer, perquè ens espera un públic que no només vol redescobrir la cantant, o escoltar un documental en català, sinó que no ha oblidat l’exili. Un exili que els avantpassats d’alguns dels espectadors, segur, també hauran patit. La Conxita i les seves tres filles van enfilar camí cap a França, passant per la Jonquera, i agafant el tren a Perpinyà per fugir de la guerra. Rememorarem aquell episodi.

L’altre motiu que fa la projecció molt especial és que l’Eulàlia Domènech, directora del documental, és mig altempordanesa, mig nordcatalana. Nascuda a La Jonquera, va fer tots els estudis fins el COU a Ceret. Un lligam amb la zona que de segur que avui també es podrà constatar.

El 14 de novembre: la data que va marcar la vida de Conxita Badia

És d’una d’aquelles coses que roman un misteri, o simplement el destí: a la Conxita, tot li passava el 14 de novembre. Per començar, va néixer el 14 novembre de 1897 (avui faria per tant 115 anys). El 14 de novembre de 1938, va fer el primer concert a l’Argentina, país on acabaria passant l’exili.

Al cap d’uns anys, un 14 de novembre, el de 1946, mor un dels seus grans Mestres, Manuel de Falla, de qui tot just s’acaba d’acomiadar abans de tornar a Catalunya. “Debe de ser el destino“, li diu ella abans de marxar. “Al destino no hay que provocarlo“, li replica Falla. “Yo seguiré viviendo aquí o en cualquier parte de América (…). Adiós, Conchita. Hasta que volvamos a vernos. Y si no, en lo eterno“.

El de 1947, va fer el primer concert oficial a Catalunya, després de 10 anys d’exili. Aquell concert fou al Palau de la Música Catalana. Hi interpretava “La Rosa als Llavis, d’Eduard Toldrà; el cicle de cançons que el 1936 guanyà el premi Albéniz de composició de la Generalitat de Catalunya, l’últim concedit per la Generalitat abans de la Guerra Civil. L’obra li era dedicada, però va estar 11 anys esperant la veu que l’havia d’interpretar. D’aquell concert, avui en fa 65 anys.

Per tots aquests motius, avui que és 14 de novembre, la volem recordar, i l’homenatjarem d’aquí a una setmana al Palau de la Música Catalana.